Diu la llegenda...

Diu la llegenda que una comunitat de monjos viatjaven a peu d’un poble a un altre. Eren monjos que havien fet vots de castedat, pobresa i de silenci i només portaven una túnica que els guaria el cos. Res més, caminaven descalços i menjaven només quan algú els hi donava menjar.

En el seu trajecte de poble a poble, es van trobar que havien de passar un petit riu que el desglaç de les últimes nevades havia fet créixer. Allà hi havia una noia que no gosava traspassar el riu per por de caure.

El monjos van arribar i sense pensar-ho dos cops, van passar a l’altre costat, caminant tranquil·lament amb els peus descalços per dintre de l’aigua.

Un dels monjos més joves, va agafar la noia en braços i la va passar a l’altre costat del riu. La va deixar sense dir ni una paraula i va seguir el seu camí juntament amb els altres monjos.

Un dels companys va mirar l’escena horroritzat i sense poder contenir la ràbia per la desobediència que havia fet el jove en agafar la noia en braços, va pensar que havia ferit la sensibilitat dels companys i traït un vot, així que havia de ser durament castigat.

No podia deixar de pensar en el que havia vist, i el que més li feia pujar la colera és que semblava que a cap dels altres company no haguessin reaccionat de cap manera.

Van passar els dies i el monjo estava encès de ràbia, no podia dormir ni menjar pensant com el jove monjo havia tingut l’agosarament d’agafar aquella noia entre els seus braços, sentint la tebior del seu cos protegit només per una prima túnica...

Com no podia més de ira, va decidir trencar el seus vots de silenci per esbroncar el monjo jove i fer-li saber el gran perjudici que havia estat per la comunitat i que per això s’havia de castigar amb rigor. Així que es va acostar, i li va dir: .-Què t’has pensat tu que ets? Agafant una noia en braços i posant en perill els vots de castedat? Això és un gran perjuri i has de saber que has de ser castigat amb duresa, perquè aprenguis bé la lliçó.

-De quina noia em parles? Replicà el monjo novell?

- No et facis el babau, saps molt bé de que et parlo. D’aquella noia que vas agafar per passar el riu fa dos o tres dies.

- Ah! Val! Ja veig on és el problema! Jo vaig agafar la noia, la vaig ajudar a passar el riu i la vaig deixar allà, però sembla que tu encara la portes a sobre...

Beti Martí